La nostra tendència biològica és creure’ns allò que veiem. Però, què passa en un context de desinformació com l’actual i amb un creixent i imparable contingut generat per intel·ligència artificial? En què, a més, se’ns està robant l’atenció i la concentració, és a dir, la base per ser crítics i aturar-nos a qüestionar què veiem? Que som més vulnerables que ens manipulin, que ens diguin què hem de votar, què hem de creure, contra qui i què hem d’enfadar-nos. En definitiva, tenim menys poder per influir en les coses que ens importen com a societat.

Per fer front a aquesta situació, com deia recentment la directora general de la UNESCO, Audrey Azoulay, amb motiu de la Setmana Mundial de l’Alfabetització Mediàtica i Informacional: “l’alfabetització mediàtica s’ha convertit en una competència essencial del segle XXI”. Apostar per l’educació informacional en el sistema educatiu és l’eina per empoderar les futures generacions i garantir una participació informada en la societat digital actual.

A Finlàndia, l’alfabetització mediàtica forma part del pla d’estudis nacional que comença des de l’educació preescolar. Es va situar en la primera posició entre 41 països europeus en resiliència contra la desinformació per cinquena vegada consecutiva en una enquesta publicada l’octubre del 2022 per l’Institut Open Society a Sofia, Bulgària.

Premsa a les Escoles

Mentre esperem que algun dia s’implanti aquest model a casa nostra, iniciatives com el projecte “Premsa a les Escoles” del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Comissió Europea són crucials. Vaig començar a impartir els tallers en grups de secundària amb aquella ambició i il·lusió de les primeres vegades, amb ganes de posar el meu granet de sorra per millorar el món, pensant que, després de la sessió, l’alumnat verificaria totes les notícies que els arribessin i tindrien els “feeds” farcits de mitjans i periodistes rigorosos.

Des de la primera sessió, em vaig topar amb la realitat: al jovent els sona marcià el fet d’accedir a un portal de notícies o descarregar-se una aplicació d’un mitjà d’informació. S’informen, sí, però el consum d’actualitat ha canviat: no busquen notícies, els arriben. De manera fragmentada, caòtica, entre vídeos de tiktokers i instagramers i converses amb stickers. I només allò que els interessa. O, més ben dit, allò que interessa a l’algoritme. És a dir, aquell contingut que els mantindrà més temps enganxats davant la pantalla. Amb aquesta manera d’informar-se hi ha el risc, i així passa, que se’ls colin amb molta facilitat notícies falses o desinformació, un contingut que acostuma a ser més atractiu que l’”avorrida” i més complexa realitat. Creant una visió polaritzada del món i afavorint la proliferació del discurs de l’odi.

Així doncs, ara entro a les classes amb altres objectius, més realistes, però igualment ambiciosos. Per una banda, els explico com les i els professionals del periodisme treballem les notícies. A la vegada, els ensenyo algunes de les estratègies que usen aquells que intenten manipular-los i els dono eines de verificació. Intento també despertar-los l’escepticisme, és a dir, capgirar la nostra tendència biològica i que parteixin de no creure’s res del que els arriba.

Aquells segons crucials

En aquest sentit, insisteixo en el fet que, quan trobin una notícia especialment espectacular, sensacionalista, sorprenent, és a dir, amb bastants números de ser una notícia falsa o desinformació, parin uns segons i que, abans de fer un “m’agrada”, un comentari o que ho comparteixin, es qüestionin: “Això és cert? A qui beneficia que ho comparteixi? A qui perjudica?” Són aquells segons crucials que separen una ment crítica i empoderada d’una ment anestesiada, vulnerable i manipulada.

Quan els detallo com es fan els diners a les xarxes, quines estratègies s’empren per buscar la seva atenció, com n’és de fàcil de manipular un titular… puc veure cares de sorpresa. Percebo algun “clic” que els obre els ulls i que pot ser la llavor del canvi. Per això, iniciatives com la del Col·legi de Periodistes són fonamentals. Espero que sigui només el punt de partida i que l’educació mediàtica entri aviat en el sistema educatiu des d’edats ben primerenques.

Perquè, i tornant a les paraules d’ Azoulay, “l’alfabetització mediàtica i informativa no és només una qüestió tècnica o pedagògica, sinó un repte democràtic fonamental per a la cohesió de les nostres societats”.

 

Rosa Rubió

Periodista col·legiada 10062

Formadora dels tallers “Premsa a les Escoles” del Col·legi de Periodistes de Catalunya